ARRIBA EL FINAL...

Bé,

en quatre línies voldria resumir la meva experiència i les meves conclusions.
He tingut la sort i l'avantatge de poder realitzar el pràcticum al mateix centre on hi treballo, pel que moltes de les coses, les "coneixia" i no he hagut d'anar preguntant-ho tot. Fet que em feia sentir més confiada, doncs al Pràcticum-I havia d'estar contínuament preguntant aspectes de funcionament, organització, noms...etc.
També conec la meva psicopedagoga, quem'ha estat tutoritzant. Altre punt a favor, doncs hi ha més confiança per fer preguntes a una persona que coneixes, que a una altra que no, Fins i tot, el to de les entrevistes o dels correus que ens enviat, ha estat distès. Això, també afavoreix la meva tranquil·litat.

Ara bé, tot no ha estat així de fàcil i tanquil. He estat a una aula on aquest curs, precisament, jo no hi imparteixo classe, per lo que he hagut de conèixer a tot l'alumnat i la manera de fer de P3. Tot i que la línia pedagògica del centre és gairebé la mateixa, cada any hi ha peculiaritats, doncs les tutores o d'altres mestres canvien, s'engeguen projectes nous, hi ha alumnes amb necessitats diferents,...
Les pràctciques les he realitzat a les tardes, doncs estic gaudint d'una reducció de jornada i em quedaven les tardes lliures. Així que, malgrat i estar al mateix centre toooot el dia, feia tasques ben diferents. He assistit a reunions on no "hi tinc accès". Per exemple a les de les famílies amb la psicopedagoga, o a les de la CAD (on jo, en ser especialista de música, no hi tinc res a fer). També he assistit a reunions amb el cicle d'educació Infantil (on jo no hi estic assignada) on he pogut copsar informació referent a l'alumne que jo "estava estudiant" i d'altres. Anteriorment, havia assistit a una reunió a l'EAP, on vaig poder veure com es fa una trobada entre psicopedagogs de zona i exposen els seus casos i les seves estratègies d'actuació,...
Afortunadament, aquestes reunions també m'han aportat informació rellevant pel meu pràcticum, doncs com ja us deia en una anterior entrada, finalment el PI no es farà sobre l'alumne de P3 on havia centrat l'atenció, sinó en un altre de P4.

Abans he dit de coneixia moltes coses de centre, oi? I ho he posat expressament entre cometes. Doncs bé, res a veure la visió que pugui tenir un especialista o un tutor que excerceix com a tal, a la visió que ha de tenir un psicopedagog. He pogut copsar algunes diferències. Entre elles, la de la responsabilitat de la coordinació entre famílies i professorat, el fet de tranquil·litzar i donar pautes als tutors/mestres de suport, i la càrrega de manca de temps i necessitat d'assistir a altres centres a continuar les seves tasques. Com tot, no hi ha res com estar-hi al lloc de l'altre per veure la quantitat de feina que desenvolupa i la que ha de deixar al tinter, per una altra ocasió o per quan tingui més temps.


El temps!!! Aquest maleït concepte, que ha sortint al debat, és un dels problemes principals. Noli donaré més voltes a l'assumpte. Tots sabem que donem hores i hores extres per treure'ns feina de sobre, o adelantar-ne d'altres...Però tot i així, mai arribem a estar contents...Solució? No crec que n'hi hagi. Ni tan sols una bona organització prèvia ens garanteix que arribem a tot. I és que el factor imprevist també existeix i, sovint, ens llença la feina pel terra...Això m'ha passat en aquest pràcticum. Però crec que, gràcies a les tecnologies (mails, sms, etc...) hem pogut solventar part d'aquests imprevistos, doncs la comunicació, si no pot ser en persona, doncs, a vegades ha pogut existitr via electrònica (més curta, més "freda", però vàlida i s'ha d'agrair que el personal faci l'esforç). Bé, he hagut de modificar el meu pràcticum en funció de les necessitats del centre. Però això dóna la lliçó de la vida: hem de ser prou dúctil com per saber modificar contínuament i, peruqè no, imporvisar si escau, la nostra agenda, la nostra organització prèvia, tenir un pla B, per si un cas...Vaja..no molt diferent de la vida quotidiana :)

Quan estàs dins del rol del psicopedagog (encara que en pràctiques) t'adones que, de la teoria a la pràctica hi ha una distància... Suposo que com tot. I si no, recordem el nostre període d'estudiants de magisteri i la pràctica o fins i tot, la feina, pròpiament dita. Moltes de les coses tan idíliques que es diuen en paper, sembla com impossible possar-ho en pràctica a les aules. Doncs la psicopedagogia no és diferent. I és que una de les coses que a la carrera ni ningú t'ensenya és a "tenir mà esquerra" per saber tractar la gent. (ja sigui equip directiu, mestres, famílies, alumnes, i altres companys externs o interns de la feina).  Aquí és on jo em sento més insegura. No és que no tingui facilitat de tracte amb la gent, però de vegades, m'he de mossegar la llengua i comptar fins a 10 per no esclatar quan veig que hi ha algú que poses "pals a les rodes" a la feina que s'ha de fer o als criteris que s'han pactat...Mantenir-se fred i calmat malgrat el que sentis, i intentar, amb un somriure ( o no) de posar les coses al seu lloc, és quelcom difícil, que es fa gairebé a diari, i que crec que esgota o crema, però que la figura del psicopedagog ha de fer. Només així poden funcionar les coses. Malgrat tot, sempre hi ha qui sembla no escoltar el professional i fe el que vulgui, per lo que la feina del psicopedagog queda en un no res... "Gajes del oficio"?

No he pogut veure implementat el que jo volia, però això no treu que no hagi estat satisfactori el meu període de pràctiques. De fet, encara continuo fent la tasca que tenia programada (el PI de l'alumne de P4, bé, les direcctrius. I també acabar d'analitzar el full de derivació que tenim). Possiblement, podré veure els fruits més endavant, al meu centre. Això també ens ensenya a que, quan siguem professionals de la psicopedagogia, haurem de voltar per molts centres, ens canviaran de lloc quasi cada any i no podrem veure els fruits de la nostra tasca. Plantarem llavors i sovint no veurem com creix la planta i fins a on es denvolupa. Però per a mi, poder plantar llavors, és quelcom important, doncs és la primera acció a fer :)
I insisteixo que veure les coses "des de dins" et fa valorar molt més la feina que fan els altres i fins i tot, la que pots fer tu mateix. Una de les coses que m'han vingut al cap aquests dies és: poder jo no sóc (o no em veig encara capacitada) per prendre aquestes decisions (algunes dures). Però encara que no hi estigui d'acord, alguna persona ha fet l'esforç de pensar-les i sopesar els pros i els contres, d'assumir la responsabilitat del procès i els resultats, per tant, JO, si no puc fer-ho millor, col·laboraré acatant i tenint fe en el que s'ha dit que funcionarà. De posar-me en contra, no es solucionarà res.
Tant de bó, la gent que acostuma a oposar-se a les decisions que es prenen, simplement penséssin això: en simplement no posar entrebancs al que hi ha decidit.

He de dir que al nostre centre, això passa poc o gens. Quant afortunats som, oi? Una altra cosa és que després, sapiguem posar-ho en marxa i els resusltats siguin els desitjats...Això també és una lliçó a aprendre. :)