Bé, de nou aquí.
Com veieu el títol dels posts de l'Entrevista es complementa amb "a tres bandes".
He de reconèixer que no és idea meva. Apareix a la memòria d'un grup de treball i que va ser titulada: LA RELACIÓ FAMÍLIA-ESCOLA. LES ENTREVISTES COM A EINA DE CANVI PER A L’ASSESSORAMENT. Em va agradar perquè queda força clar que no és una entrevista només de família i tutor/a, sinó que hi ha algú més participant. En el cas que ens ocupa és la psicopedagoga del centre.
He de reconèixer que no és idea meva. Apareix a la memòria d'un grup de treball i que va ser titulada: LA RELACIÓ FAMÍLIA-ESCOLA. LES ENTREVISTES COM A EINA DE CANVI PER A L’ASSESSORAMENT. Em va agradar perquè queda força clar que no és una entrevista només de família i tutor/a, sinó que hi ha algú més participant. En el cas que ens ocupa és la psicopedagoga del centre.
Vaig trobar una imatge que em va semblar adient per resumir la situació. El triangle cèltic amb un cercle. Em va agradar el fet que el triangle ni fos el típic ni tinguès arestes punxagudes (que donen més idea d'agressivitat) sinó una mena de llaç a cada angle, com voler donar a entendre que cada persona té una opinió connectada a la de l'altre i que aquesta no es superposa a cap. I el cercle és el que engloba el triangle, per tant, el tema comú que abraça les tres parts... Bé, no sé si m'explico prou però la imatge, crec, parla per sí sola.
En aquesta memòria de la qual us parlo, apareix quelcom que considero important i que, afortunadament es va donar a l’entrevista, tot i que jo no havia reparat en aquest “detall”. Parlo del respecte mutu entre psicopedagoga (com a especialista en el tema a tractar, així com “experta” en saber portar les entrevistes per treure informació, donar-la, etc,...) i la mestra tutora (la qual també compleix la funció de traspassar informació, doncs és qui passa moltes hores a l’aula amb l’alumne i participa de la vida d’aquest infant en aquest temps i espai). ôbviament, aquest respecte es tmabé per la família, però voldira destacar aquestes dues de les tres "bandes".
Al punt 3.3 (pàgina 12) d’aquesta memòria hi ha el que vull remarcar. Bàsicament parla del treball en col·laboració, confiança i el respecte. En veure la necessitat de la complementarietat de la relació dels dos professionals sense caure en l’omnipotència que podria aportar el fet de sentir-se més preparat un psicopedagog que la pròpia mestra, prendre-li la paraula, corregir-la, etc. Realment era una conversa molt coordinada i respectuosa, valorant els aspectes que una o altra professional destacaven sobre el nen. Al mateix temps, s’escoltava la mare en tot allò que ella deia, tan bon punt per extreure informació com simplement perquè hi ha famílies que senten la necessitat de ser escoltades (i més si són famílies amb fills que precisen de suport específic).
Per tant, la humilitat del psicopedagog a l’hora de donar suport o assessorar al professorat, a l’hora de fer entrevistes “a tres bandes”, etc., per a mi, és un aspecte a destacar del que pot ser un bon professional.
D’entre els objectius que tenia l’entrevista i que ja he citat a l’anterior post, hi havia (prèviament pactat amb la mestra tutora i també amb la CAD, Comissió d’Atenció a la Diversitat), el de començar amb una eina de comunicació que implica l’escola, la família i el mateix alumne. Una de les característiques de l’Isidre és es el seu precari sistema de comunicació (cada vegada més desenvolupat, conforma passa el temps se’l va conduint a situacions comunicatives entre companys i mestres). Per tant, s’ha pensat que l’eina que anomenem “Llibreta viatgera” pot ser útil per afavorir i estimular la conversa i desenvolupar mica en mica, tant l’hàbit de la comunicació com el llenguatge. En aquesta llibreta es posaria tot allò que es creu important per a l’alumne: fotos, experiències viscudes a casa o a l’escola, coses que s’han après, ... I també l’alumne pot dibuixar o enganxar quelcom que ell consideri important. Aquesta llibreta va i bé de casa a l’escola i viceversa i s’aprofita el que hi ha escrit o dibuixat per fer-li preguntes obertes a la criatura i que aquest, ens expliqui què o perquè hi ha allò a la pàgina.
La mare va acceptar de bon grat la proposta es va acordar que, en breu, es posaria en marxa. Se li va explicar el funcionament i ara s’està personalitzant aquesta llibreta. De seguida que estigui feta i amb alguna cosa publicada, en faré una foto i us ensenyaré alguna cosa (sobretot per aquells/es companys/es que desconeguin aquesta eina de comunicació o bé no estiguin gaire habituats).
Ara queda veure si la família pren la responsabilitat i el compromís d’omplir espais a la llibreta per tal que, a classe, la tutora pugui fer la tasca que li correspon. També és responsabilitat de la família llegir o veure què hi ha de nou a la llibreta quan aquesta torna a casa i fer el que s’havia acordat.
I parlant de responsabilitat. Us recordeu que a l’anterior post us deia que la família havia d’haver tornat al CDIAP i que esperaven una carta que “mai no els va arribar”? Doncs no queda aquí la cosa. La sorpresa, més enllà de la del canvi de domicili que no havia comunicat a ningú, és que, tot i haver assistit a algunes sessions a aquest servei, no s’havia preocupat de saber quin professional havia atès el seu fill, és a dir, ens va dir que aquelles sessions havien estat amb una logopeda i que a l’última visita, sí li va dir que rebria una carta perquè volia que algú altre (no sabia qui: si metge, si psicòleg, si otorrino,...) el voldria veure més endavant. La psicopedagoga aleshores li va aclarir (per no dir recordar) que en el seu cas, el nen va ser visitat per un equip de psicòlegs i que el proper especialista a veure l’infant seria el neuropediatra. Per tant, la continuïtat de les sessions i l’assistència eren importants per a la millora del seu fill.
De vegades la pregunta és si tot forma part de la ignorància o hi ha deixadesa per part de la família. Els esforços i les mesures que es prenen exclusives per aquest infant, sovint es veuen truncades per actes com els d’aquesta família. Amb sort (i esperem que sigui aquest el nostre cas) es poden reconduir. Fer veure la família l’important que és tenir un bon diagnòstic precoç i unes bones mesures adaptades a l’infant (que duraran el temps que es considerin necessàries) per al bon progrés d’aquest. Això sí, tal i com diu el decàleg de “la bona entrevista” al seu punt 9: sense que surtin més preocupats que al principi.
Jo afegiria: un puntet més de preocupació en el cas que tenim entre mans, no aniria malament :)
Estaré pessimista?...

No hay comentarios:
Publicar un comentario