Coneixem millor l'Isidre. Fem pipí!

Doncs sí. Anem a fer pipí.

Aquest acte tan quotidià i "normal" per a la resta de companys és quelcom difícil per a l'Isidre. No és que simplement li faci por el WC (que podria ser relativament usual que això passès en aquestes edats. Us poso un enllaç que pot servir d'aclariment). Simplement es nega a fer  les seves necessitats (arribant a aguantar-se TOT el dia fins que arriba a casa i ho fa a la seva gibrelleta). Òbviament això no és saludable pel que s'ha optat per que porti l'orinal al cole. Ell tria el lloc de l'aula on vol fer pipí i després li diu "adéu" quan el llencen pel Wàter.
Actualment s'està treballant perquè faci pipí i no se l'aguanti (amb el risc d'infecció urinària que això comportaria). Per tant, quan fa pipí a la gibrella i el llença pel Wàter (que vol dir que ja s'hi acosta a aquest element i veu com marxa desguàs avall) se li premia amb un gomet. Podeu veure a dalt la foto del recull de vegades que fa pipí al dia i al final de la setmana.

Potser sembla poca cosa, però és un gran avenç el que s'ha aconseguit fins ara: que faci pipi i que s'hi acosti al wàter. Poc a poc s'intenta acostar al nen i l'orinal al recinte on estan els wàters i esperem que, finalment, el faci com la resta de companys i no el suposi un trauma.
Com veieu, tot és una pura rutina i els canvis es fan de manera molt lenta i paulatina. No es força la criatura a fer el que no vol, però s'intenta dissuadir-lo, amb més o menys èxit.

L'Isidre està molt més sociable del què s'esperava en un començament de curs. Ha millorat també la seva parla (malgrat que té un vocabulari molt reduït encara) i entèn força bé les ordres que se li dónen. Malgrat això, continua amb algunes fixacions. La de fer pipí a la seva gibrella, n'és una. La de tenir la seva mestra com a persona de referència i posar-se nerviós (fins al punt de l'autolesió o la agressió física a la mateixa mestra o a algún company/a) quan aquesta desapareix, encara que sigui per un curt període de temps, n'és una altra. També li sumem la de la possessió de la SEVA CADIRA. Li serveix qualsevol cadira per asseure's a fer activitats, però no admet que ningú s'hi assegui a la que ell considera la seva cadira i el seu lloc.

 En aques parell de fotos podem veure com la cadira de l'Isidre té el nom enganxat, no tant perquè ell sàpiga quina és la seva cadira, com per la resta d'alumnes que saben que l'han de reservar pel seu company i així evitar que es posi nerviós. A la següent fotografia, es veu com l'Isidre (bata blava) reclama el seu lloc, doncs li ha "prés" un company (bata verda). L'Isidre estava fora de la "seva" cadira fent una activitat i l'altre company ha aprofitat l'avinentesa per seure-s'hi, doncs la cadira de l'Isidre està molt a prop de la tutora. En quant l'Isidre s'ha adonat (doncs procura no perdre de vista  durant gaire temps la seva tutora), ha vingut a reclamar el seu lloc. Afortunadament no ha passat res més. Però en cas que el company s'hi hagués negat, l'Isidre hagués començat amb el seu comportament més agressiu.

Com tot, és un procés llarg en el temps i que requereix d'establiment de rutines per, si s'avança de manera adequada, anar-les deixant o fent-les més laxes.
Insisteixo en que no és un diagnòstic d'autisme, però actualment les pautes a seguir són les que s'adeqüen a aquest trastorn. Podeu llegir més sobre diferents tipus d'autisme a les pàgines 3 i 4 d'aquest article.