EL BILINGÜISME COMPORTA AVANTATGES/detecció precoç del retard mental lleu

Hola altra vegada.

He estat atabalada aquests últims dies i no he pogut fer entrades.
Aquesta que faré, però, no és en relació al meu pràcticum, però sí voldria compartir amb vosaltres un estudi que, aquest mateix matí he sentit per la ràdio i he trobat interessant.

És sobre el bilingüisme i com ser bilingüe, ajuda a prendre millor les decisions i redueix el temps de resolució de les mateixes, ajuda al control de la concentració i hi ha un augment de matèria gris en una zona del cervell que la gent monolingüe no té.

Us poso l'enllaç. Val la pena llegir-ho. És molt curt i crec que és molt interessant.

Per altre costat, fa pocs dies ha saltat la notícia de que l'Hospital Clínic de Barcelona ha aconseguit diagnosticar el retard mental de manera precoç. Ara mateix estic entusiasmada, doncs com ja sabem, tant la detecció precoç com el tractament igualment precoç sobre de qualsevol malaltia i/o trastorn, és fonamental.
Ja tenim centres d'estimulació precoç per quan es detecta que un infant "petit" mostra algunes dificultats en aspectes de desenvolupament, ja sigui motor o cognitiu. Però amb aquest avenç, l'estimulació primerenca es podrà fer ja des dels primers dies de vida i, fins i tot, a casa (espero que el programa impliqui la formació dels pares per tal que aquests, a més d'esperançar-los, els ajudi a desenvolupar al màxim d'èxit possible el seu nadó sense haver d'anar contínuament a sessions distanciades en el temps, a llocs que poden estar lluny de casa, i altres inconvenients que, de segur, es troben). Això no vol dir, però, que la notícia de tenir un bebè amb cert grau de retard sigui com una gerra d'aigua freda per a la família. Malgrat això, tot pare/mare el que desitja és el millor pel seu petit i si ha de néixer amb aquesta condició, almenys que pugui ser tractada el més aviat possible...

Què en penseu vosaltres d'aquestes dues notícies?

ENTREVISTA "A TRES BANDES". Part 2

Bé, de nou aquí. 

Com veieu el títol dels posts de l'Entrevista es complementa amb "a tres bandes". 
He de reconèixer que no és idea meva. Apareix a la memòria d'un grup de treball i que va ser titulada: LA RELACIÓ FAMÍLIA-ESCOLA. LES ENTREVISTES COM A EINA DE CANVI PER A L’ASSESSORAMENT. Em va agradar perquè queda força clar que no és una entrevista només de família i tutor/a,  sinó que hi ha algú més participant. En el cas que ens ocupa és la psicopedagoga del centre. 

Vaig trobar una imatge que em va semblar adient per resumir la situació. El triangle cèltic amb un cercle. Em va agradar el fet que el triangle ni fos el típic ni tinguès arestes punxagudes (que donen més idea d'agressivitat) sinó una mena de llaç a cada angle, com voler donar a entendre que cada persona té una opinió connectada a la de l'altre i que aquesta no es superposa a cap. I el cercle és el que engloba el triangle, per tant, el tema comú que abraça les tres parts... Bé, no sé si m'explico prou però la imatge, crec, parla per sí sola.

En aquesta memòria de la qual us parlo, apareix quelcom que considero important i que, afortunadament es va donar a l’entrevista, tot i que jo no havia reparat en aquest “detall”. Parlo del respecte mutu entre psicopedagoga (com a especialista en el tema a tractar, així com “experta” en saber portar les entrevistes per treure informació, donar-la, etc,...) i la mestra tutora (la qual també compleix la funció de traspassar informació, doncs és qui passa moltes hores a l’aula amb l’alumne i participa de la vida d’aquest infant en aquest temps i espai). ôbviament, aquest respecte es tmabé per la família, però voldira destacar aquestes dues de les tres "bandes".

Al punt 3.3 (pàgina 12) d’aquesta memòria hi ha el que vull remarcar. Bàsicament parla del treball en col·laboració, confiança i el respecte. En veure la necessitat de la complementarietat de la relació dels dos professionals sense caure en l’omnipotència que podria aportar el fet de sentir-se més preparat un psicopedagog que la pròpia mestra, prendre-li la paraula, corregir-la, etc. Realment era una conversa molt coordinada i respectuosa, valorant els aspectes que una o altra professional destacaven sobre el nen. Al mateix temps, s’escoltava la mare en tot allò que ella deia, tan bon punt per extreure informació com simplement perquè hi ha famílies que senten la necessitat de ser escoltades (i més si són famílies amb fills que precisen de suport específic).

Per tant, la humilitat del psicopedagog a l’hora de donar suport o assessorar al professorat, a l’hora de fer entrevistes “a tres bandes”, etc., per a mi, és un aspecte a destacar del que pot ser un bon professional. 

D’entre els objectius que tenia l’entrevista i que ja he citat a l’anterior post, hi havia (prèviament pactat amb la mestra tutora i també amb la CAD, Comissió d’Atenció a la Diversitat), el de començar amb una eina de comunicació que implica l’escola, la família i el mateix alumne. Una de les característiques de l’Isidre és es el seu precari sistema de comunicació (cada vegada més desenvolupat, conforma passa el temps se’l va conduint a situacions comunicatives entre companys i mestres). Per tant, s’ha pensat que l’eina que anomenem “Llibreta viatgera” pot ser útil per afavorir i estimular la conversa i desenvolupar mica en mica, tant l’hàbit de la comunicació com el  llenguatge. En aquesta llibreta es posaria tot allò que es creu important per a l’alumne: fotos, experiències viscudes a casa o a l’escola, coses que s’han après, ...  I també l’alumne pot dibuixar o enganxar quelcom que ell consideri important. Aquesta llibreta va i bé de casa a l’escola i viceversa i s’aprofita el que hi ha escrit o dibuixat per fer-li preguntes obertes a la criatura i que aquest, ens expliqui què o perquè hi ha allò  a la pàgina.

La mare va acceptar de bon grat la proposta es va acordar que, en breu, es posaria en marxa. Se li va explicar el funcionament i ara s’està personalitzant aquesta llibreta. De seguida que estigui feta i amb alguna cosa publicada, en faré una foto i us ensenyaré alguna cosa (sobretot per aquells/es companys/es que desconeguin aquesta eina de comunicació o bé no estiguin gaire habituats).

Ara queda veure si la família pren la responsabilitat i el compromís d’omplir espais a la llibreta per tal que, a classe, la tutora pugui fer la tasca que li correspon. També és responsabilitat de la família llegir o veure què hi ha de nou a la llibreta quan aquesta torna a casa i fer el que s’havia acordat. 

I parlant de responsabilitat. Us recordeu que a l’anterior post us deia que la família havia d’haver tornat al CDIAP i que esperaven una carta que “mai no els va arribar”? Doncs no queda aquí la cosa. La sorpresa, més enllà de la del canvi de domicili que no havia comunicat a ningú, és que, tot i haver assistit a algunes sessions a aquest servei, no s’havia preocupat de saber quin professional havia atès el seu fill, és a dir, ens va dir que aquelles sessions havien estat amb una logopeda i que a l’última visita, sí li va dir que rebria una carta perquè volia que algú altre (no sabia qui: si metge, si psicòleg, si otorrino,...) el voldria veure més endavant. La psicopedagoga aleshores li va aclarir (per no dir recordar) que en el seu cas, el nen va ser visitat per un equip de psicòlegs i que el proper especialista a veure l’infant seria el neuropediatra. Per tant, la continuïtat de les sessions i l’assistència eren importants per a la millora del seu fill.

De vegades la pregunta és si tot forma part de la ignorància o hi ha deixadesa per part de la família. Els esforços i les mesures que es prenen exclusives per aquest infant, sovint es veuen truncades per actes com els d’aquesta família. Amb sort (i esperem que sigui aquest el nostre cas) es poden reconduir. Fer veure la família l’important que és tenir un bon diagnòstic precoç i unes bones mesures adaptades a l’infant (que duraran el temps que es considerin necessàries) per al bon progrés d’aquest. Això sí, tal i com diu el decàleg de “la bona entrevista” al seu punt 9: sense que surtin més preocupats que al principi.

Jo afegiria: un puntet més de preocupació en el cas que tenim entre mans, no aniria malament  :)

Estaré pessimista?...

ENTREVISTA "A TRES BANDES". Part 1

De nou aquí. 
Per no fer un post interminable, que ja serà prou llarg, ho faré en diferents "etapes". Així serà més fàcil seguir la lectura :)

Aquesta vegada és per donar-vos a saber que he tingut el permís de la família (a qui agraeixo aquesta deferència) i el plaer d'assistir a l'entrevista convocada a la família de l'Isidre. 
Com és habitual en el món escolar (i sense que això soni a retret cap a ningú) hi assisteix la mare en  representació familiar. 
A l'entrevista hi estan presents, doncs: la mare de l'alumne, la tutora d'aquest i la Psicopedagoga. Òbviament, jo (que vull prendre anotacions a la meva llibreta d'allò que es tracti a la conversa així com les impressions particulars) estic en un lloc discret per intentar no comprometre el clima de confiança  que s'està creant en aquell moment.
I això del clima és quelcom important en el desenvolupament d'una entrevista. En aquest cas, s'ha de tenir present que l'entrevista l'ha  demanada l’EAP conjuntament amb l'escola, pel que la família pot venir amb una predisposició a l'autodefensa més que a la col·laboració. Moltes famílies a les qui convoquen a reunions "fora de les habituals per les avaluacions", acostumen a creure que vénen a sentir coses poc agradables dels seus fills, retrets i consells que no volen ni els necessiten.
Per deixar un resum gràfic del què m'esperava d'aquesta entrevista us poso aquesta imatge.

La família convocada, en aquest cas, pot sentir-se acorralada per dues bandes: per la tutora i pel servei de l’EAP. No va a ser el cas, malgrat que ho podria haver estat perfectament. Ara mateix us ho explico.
L'EAP havia manifestat, prèviament a l'entrevista a la família, de que s'havia assabentat que havien deixat d'assistir al CDIAP on se'ls havia derivat doncs l'Isidre va ser detectat ja a l'escola bressol i es va fer una valoració d'ell tant des de l’EAP i com posteriorment des del CDIAP de zona.  El CDIAP, en el seu moment, va comunicar a la família que rebrien una carta on s'especificarien les dates de les següents sessions i amb quin professional es durien a terme. Però la no assistència de la família a les següents sessions programades, malgrat la insistència d'aquest via correu tradicional, va fer que es posessin en contacte amb l'EAP i els fessin saber la situació en què es trobaven.
Per tant, l'objectiu d'aquesta entrevista, a més de donar a conèixer a la família com és el nen a dins l’aula i com aquest interactua amb les persones i diferents situacions en les que es troba, així com per intentar esbrinar com és el nen dins el seu context més familiar i proper, era la de reprendre la responsabilitat de la família doncs, com ja he dit anteriorment,  va deixar d’assistir al CDIAP sense donar cap explicació i no se'n sabien les causes. Així doncs, un dels punts a tractar era el conèixer el perquè d'aquesta actuació. La mare va fer saber, aleshores, que s'havia degut a un canvi de domicili (pel que la Psicopedagoga es va apuntar el nou domicili). 
En aquest punt apareix una de les meves impressions i és que, malgrat tot l'interès que la mare demostrava (o semblava demostrar?) pel que allà s'estava tractant, es pot veure una mica de "deixadesa" familiar, doncs, sabent que havien de rebre una carta amb una data per a la propera visita, no van fer les gestions necessàries per anar a buscar el correu a l’antiga vivenda, tot i estar al mateix poble i només uns carrers més enllà de l'actual. Per tant, em pregunto: era real l'interès de la família per ajudar al seu fill a millorar en el seu desenvolupament quan el van dur al CDIAP? Si era així, què ha passat perquè no es preocupessin més?
Vull destacar que entenem que, d'entre totes les realitats possibles i legítimes de l'alumne (la que pugui tenir al centre, al carrer, amb els companys, amb la família,...), es tendeix a que la de les famílies estan carregades d'emocions i sentiments, entre aquests, els de protecció i/o la disculpa... 
I a col·lació ve una frase que la mare va deixar anar i que ja he sentit en més ocasions de les que voldria i que resumeix (en la meva opinió) el veritable interès o importància que la família dóna al "problema" a resoldre. La frase és: "El seu pare, de petit, era igual que ell." Per tant, em fa dubtar sobre si realment es vol posar remei a la situació del fill o, simplement, es vol deixar passar el temps i a veure si es resol sol (com se suposa que ha passat amb el pare).
La professionalitat de la tutora i la psicopedagoga es va deixar palesa en el moment que no van fer-li el retret que un podria esperar després d'aquesta "auto disculpa" del comportament de l'infant. Al contrari, van continuar amb l'entrevista amb el mateix clima cordial en que s'havia mantingut fins ara.

To be continued....

DETECCIÓ PRECOÇ DE LA DISLÈXIA

Hola companys/es,

aquesta entrada és més que res informativa i no té una relació específica amb el cas d'estudi que vaig proposant en aquest pràcticum. Si més no, no ho sabem encara :)
El passat 28 d'octubre, la consellera d'educació, la senyora Irene Rigau, va anunciar que s'establiria un protocol per a la detecció precoç de la dislèxia a les aules catalanes. Aquest és l'enllaç. Està subdividit per etapes, el qual facilita la ubicació de l'alumne en el test a passar per intuir si es tracta d'un possible dislèxic/a.
Fins aquí, tot està molt bé.
Simplement voldria fer una petita reflexió o queixa (cadascú ho interpreti com vulgui) en quant a la quantitat d'alumnes que ja estan detectats i els que se'n detectaran (presumiblement gràcies a aquest protocol ( (?)) i la reducció horària de molts centres, per no dir la reducció i/o manca de professorat, juntament amb el gran i creixent número d'alumnes per aula. Els EAPS i altres recursos, estan saturats.
Amb això no vull dir que no hàgim de detectar aquest trastorn quan més d'hora, millor. Res més lluny de la la meva intenció!  El que "denuncio" és la falta d'ajuts governamentals quant a personal i inversió (traduïm-lo: a diners) que proposa la consellera, per un costat i, a l'exigència (una de les que vindran més tard, n'estic convençuda) que fan als ja "castigats" mestres de l'educació pública.
Em sona una mica a com quan es va fer la implantació de la ESO. Es proposa (o imposa) un nou sistema o uns nous protocols, però no es fan les inversions ni les formacions necessàries per a que quedin uns bons ciments i pugui sortir quelcom decent i exitós.  Com veieu, no estic fent crítica política. Més aviat critico que cada vegada que es canvia el govern (sigui del color que sigui qui agafa el seient) modifica el sistema educatiu, amb més o menys encert, i fa ballar com a bojos el professorat, l'alumnat i les famílies...
Bé, serà que com s'apropen les eleccions estic una mica més sensible? heheh En tot cas, el protocol val la pena de ser mirat amb atenció, de ser interioritzat i de posar-lo en marxa. Sempre en el bé dels nostres alumnes, als qui hem de fer crèixer com a futurs ciutadans i companys del nostre futur.

Coneixem millor l'Isidre. Fem pipí!

Doncs sí. Anem a fer pipí.

Aquest acte tan quotidià i "normal" per a la resta de companys és quelcom difícil per a l'Isidre. No és que simplement li faci por el WC (que podria ser relativament usual que això passès en aquestes edats. Us poso un enllaç que pot servir d'aclariment). Simplement es nega a fer  les seves necessitats (arribant a aguantar-se TOT el dia fins que arriba a casa i ho fa a la seva gibrelleta). Òbviament això no és saludable pel que s'ha optat per que porti l'orinal al cole. Ell tria el lloc de l'aula on vol fer pipí i després li diu "adéu" quan el llencen pel Wàter.
Actualment s'està treballant perquè faci pipí i no se l'aguanti (amb el risc d'infecció urinària que això comportaria). Per tant, quan fa pipí a la gibrella i el llença pel Wàter (que vol dir que ja s'hi acosta a aquest element i veu com marxa desguàs avall) se li premia amb un gomet. Podeu veure a dalt la foto del recull de vegades que fa pipí al dia i al final de la setmana.

Potser sembla poca cosa, però és un gran avenç el que s'ha aconseguit fins ara: que faci pipi i que s'hi acosti al wàter. Poc a poc s'intenta acostar al nen i l'orinal al recinte on estan els wàters i esperem que, finalment, el faci com la resta de companys i no el suposi un trauma.
Com veieu, tot és una pura rutina i els canvis es fan de manera molt lenta i paulatina. No es força la criatura a fer el que no vol, però s'intenta dissuadir-lo, amb més o menys èxit.

L'Isidre està molt més sociable del què s'esperava en un començament de curs. Ha millorat també la seva parla (malgrat que té un vocabulari molt reduït encara) i entèn força bé les ordres que se li dónen. Malgrat això, continua amb algunes fixacions. La de fer pipí a la seva gibrella, n'és una. La de tenir la seva mestra com a persona de referència i posar-se nerviós (fins al punt de l'autolesió o la agressió física a la mateixa mestra o a algún company/a) quan aquesta desapareix, encara que sigui per un curt període de temps, n'és una altra. També li sumem la de la possessió de la SEVA CADIRA. Li serveix qualsevol cadira per asseure's a fer activitats, però no admet que ningú s'hi assegui a la que ell considera la seva cadira i el seu lloc.

 En aques parell de fotos podem veure com la cadira de l'Isidre té el nom enganxat, no tant perquè ell sàpiga quina és la seva cadira, com per la resta d'alumnes que saben que l'han de reservar pel seu company i així evitar que es posi nerviós. A la següent fotografia, es veu com l'Isidre (bata blava) reclama el seu lloc, doncs li ha "prés" un company (bata verda). L'Isidre estava fora de la "seva" cadira fent una activitat i l'altre company ha aprofitat l'avinentesa per seure-s'hi, doncs la cadira de l'Isidre està molt a prop de la tutora. En quant l'Isidre s'ha adonat (doncs procura no perdre de vista  durant gaire temps la seva tutora), ha vingut a reclamar el seu lloc. Afortunadament no ha passat res més. Però en cas que el company s'hi hagués negat, l'Isidre hagués començat amb el seu comportament més agressiu.

Com tot, és un procés llarg en el temps i que requereix d'establiment de rutines per, si s'avança de manera adequada, anar-les deixant o fent-les més laxes.
Insisteixo en que no és un diagnòstic d'autisme, però actualment les pautes a seguir són les que s'adeqüen a aquest trastorn. Podeu llegir més sobre diferents tipus d'autisme a les pàgines 3 i 4 d'aquest article.